Ètica és el que ens cal?

Aquesta és la pregunta que la Victòria Camps es fa en començar la seva xerrada davant els 42 assistents del darrer sopar del Club Còrtum. D’entrada un record al cinquè aniversari de l’esclat del moviment dels indignats, un alè fresc capaç d’aixecar grans expectatives entre la ciutadania, però que està generant una certa sensació de decepció perquè aquesta indignació sana u saludable no s’ha reconduït de la millor de les maneres. I d’aquí el títol de la xerrada A favor de la moderació una reflexió que també recull en el seu darrer llibre Elogi del dubte un veritable al·legat en contra dels extremismes. I això la converteix en una virtut fonamental.

Normalment concebem l’ètica com un seguit de normes que es poden projectar en un determinat codi. Els Deu Manaments, o la Declaració Universal dels Drets Humans . Quan el PSC li va oferir ser senadora, allà als any 90, li van dir que a la política li calia molta ètica. I recorda que la darrera persona que li va proposar redactar un codi ètic per un partit polític va ser Jordi Pujol, qui li insistia que als joves de CDC el calia molta ètica.

Així que els codis ètics no resolen res. Ja tenim el drets que és el que regula els límits. La corrupció política és il·legal, els codis ètics no fan res més que repetir allò que ja diuen les lleis, tot i que sovint vagin més enllà del que diguin les pròpies lleis. Però desprès aquests codis s’han d’aplicar i han de ser interioritzats per les persones. Així que el que fa l’ètica és construir una personalitat moral.

El grecs, que van ser els primers de parlar sobre el tema, no es referien a codis, sinó a virtuts, a complements que feien a una persona adequada per poder viure en societat. I aquestes virtuts dels grecs eren en definitiva les mateixes virtuts cardinals dels cristianisme: la justícia, la prudència, la templança i la fortalesa, que d’alguna manera venen a marcar tot just el contrari de qualsevol excés.

Trobar el terme mig és important a l’hora d’aplicar les lleis, doncs cada cas és diferent, i és aquí on entra en joc l’ètica, la capacitat de les persones per autoregular-se.

Un cas podria ser el de la llibertat d’expressió. Les societats democràtiques abominen de la violència física, però el seu lloc ha estat ocupat per una violència verbal que els nous mitjans tecnològics han anat abonant.

L’ètica, el terme mig, suposa una certa modèstia. I també saber on som. Vivim en una democràcia representativa. Un model que tots els politòlegs coincideixen en assenyalar com el menys dolent dels possible. De fet, els propis grecs, el inventors de la democràcia, o d’una certa forma de democràcia de la que estaven exclosos les dones, els esclaus, els servents i alguns d’altres, entenien que el millor govern possible era l’aristocràcia, que definien com el govern dels millors, però aquests millors no existeixen, així que cal parlar. Millor dit, enraonar, fer entendre les raons de cadascú, tot i que no es comparteixin.

Camps defensa la roanabilitat en front de la racionalitat. Al cap i a la fi la racionalitat és finalista i egoista, busca una determinada finalista, mentre que la raonabilitat  implica ficar-se en la pell de l’altre, arribar al comú acord i deixar de banda els aspectes dogmàtics. I això implica humilitat i modèstia. Situar-se just a l’altra banda dels populismes, que podríem definir com aquells posicionaments que ofereixen solucions simples a problemes complexos. El populismes busquen captar la gent emocionalment, i això és el que fan els extremismes.

La indignació va sacsejar la consciència de la ciutadania, però ha produït extremisme, la reacció és l’ira i la por, però més enllà no es va enlloc. La sana indignació d’ara fa cincs anys va derivar capa a posicions extremes que fan impossibles les reformes i anar als arrels dels problemes. Es tracta de recuperar la amb la política i entre els polítics. Saber que tots tenen les seves raons. I això mai no arribarà amb posicions extremes.

La Victòria Camps acaba la seva intervenció recomanant dos llibres. El primer El retorno de los chamanes, de Víctor Lapuente on descriu la política del que denomina xamans, carregada de grans principis, de grans objectius, de grans frases, i la contraposa a la política de l’exploradora –en femení- que té un discurs temptatiu, reconeix allò que ha pervertit la realitat i la reconeix i la intenta canviar sobre la marxa. Més avorrida, sense grans principis potser, però capaç de portar-los a la pràctica.

L’altre és El rebel, de l’Albert Camus, on defineix el rebels com aquells capaços de reconèixer que l’existència humana té una dimensió absurda. I aquest reconeixement és el que porta a la indignació. A l’altra banda el revolucionari, que busca la igualtat, que vol corregir les coses des d’un únic punt de vista i imposar les seves postures. I això ens mutila. La imposició sempre té un component de mutilació.

Amb l’ètica probablement no es trobi una gran veritat, però ens dóna elements per anar funcionant com a societat mentre l’anem buscant. Ens ofereix morals provisionals que ens ajuden a actuar quan hem de fer alguna cosa. I això té molt a veure amb la llibertat, que és la forma de trobar en cada moment la solució més oportuna.

El debat ens porta cap a altres terrenys. Ens acosta a la violència de gènere, un exemple de que les lleis són per si mateixes insuficients. La igualtat està resolta jurídicament, però no a la pràctica, l’ètica té a veure en transformar la mentalitat, en canviar actituds i, probablement, en diferenciar entre legalitat i justícia.

També es parla de la manca de lideratge. Es constata que als polítics actuals els acostuma a faltar una de les virtuts cardinals, que és la fortalesa. Massa pendents dels resultats electorals i no d’allò que cal fer en cada moment encara que pugui ser impopular. I això no s’aconsegueix autoritat moral. I arribem fins a Síria i el yihaddisme per descobrir que també la moderació té els seus límits, que h ha coses que mai podem tolerar i sobre les quals hem de ser intransigents. Una de les poques excepcions del dubte, a ben segur. I que ens posa en la contradicció de veure com el fanatisme és una actitud moral, però completament equivocada, tant pel que fa als mètodes com en les seves finalitats.

I acabem amb una visió sobre l’acceptació de la corrupció per concloure que no hi ha la moralitat pública de quan la nostra societat era més homogènia, on hi havia coses condemnades com podien ser l’adulteri, o l’homosexualitat. Condemnes sovint incorrectes i injustes, però que formaven part d’una moral col·lectiva que a mida que han anat canviat els temps , a mida que hem anat aprofundint en societats més lliberals  que aposten cada cop més per les llibertats individuals, s’ha anat perdent. I aquesta és una de les coses que impedeixen acabar amb la corrupció. No hi ha un costum, un ethos entès com aquell costum que fa que les coses siguin com són,  que la condemni, i no que només ens indigni.