Testimoni d’una afectada pels atemptats de Brussel•les.

Pilar Solé ens explica com va viure el dia en que el terrorisme va colpir la capital d’Europa

Poc desprès de les vuit del matí dues explosions van sacsejar els mostradors de la zona de facturació de l’aeroport de Zavendem. Era l’hora punta, quan milers de persones de múltiples nacionalitats intentaven prendre un vol que els conduís cap el seu destí, El de la Pilar Solé era Barcelona. No feia gaire que havia passat pel lloc on es van produir els atemptats, de vegades les coses van de minuts.

“No vaig escoltar res”, diu la Pilar, “havíem passat els controls de seguretat una mitja hora abans; el nostre embarcament havia de ser a les 8:00 i va ser sobre les 8:10 que els altaveus de l’aeroport començaven a anunciar una evacuació per atemptat”.

“La gent va mantenir la tranquil·litat en tot moment”, segueix explicant la Pilar, “ens vàrem dirigir cap a l’entrada, però els serveis de seguretat de l’aeroport ens van barrar el pas. Al cap de dos minuts novament per megafonia ens van dir per on s’havia de sortir”.

“Sense aglomeracions, sense crits, ens vàrem trobar a la pista de l’aeroport”. De l’equipatge, per això, res. Ja s’havia facturat i només quedaven el que hi havia a les bosses que havien d’acompanyar als viatgers a la cabina de l’avió.

A la pista van començar a ser atesos. Primer els ferits. “No vàrem veure gaires i tots lleus”, diu la Pilar, “desprès els nens amb les seves famílies, més tard als que no tenien roba d’abric i finalment la resta”. Els van donar mantes i aigua. I allà van esperar fins que els va recollir un autobús que els va portar fins al poliesportiu de Zavendem, ben a prop de l’aeroport.

“Quan vàrem arribar hi havia cafè i calefacció. No sabíem que fer. Alguns van intentar connectar amb les companyies aèries. Moltes intentaven reubicar als passatgers, totes excepte Vueling i Ryan Air”. Es clar que aquell dia no sortiria ningú. L’aeroport, però també les fronteres, estaven tancades.

Només té paraules d’elogi per la policia belga i pels organitzadors de la seva acollida. “A l’entrar al poliesportiu ens van inscriure en una llista que s’anava actualitzant contínuament i on constava la gent que entrava i que sortia. Ens va rebre un grup nombrós de voluntaris. Teníem a la nostra disposició menjar abundant, fruita, begudes, dutxes, tovalloles, sabó…  fins i tot joguines per als nens. També generadors per a l’electricitat i endolls per carregar els mòbils. A mig matí vàrem començar a rebre un senyal de wi-fi que arribava de forma intermitent”.

El que pel matí era pura desorientació, es va convertir passat migdia en un intent d’actuació”, calia buscar la forma de tornar a casa. “A través d’un amic de Barcelona contacto amb la Generalitat i ens van donar el telèfon de la delegació a Brussel·les. Ens van anar trucant cada mitja hora i el delegat ens va venir a veure per intentar trobar solucions”.  Des de la delegació del Govern de la Generalitat es va fer una crida per Twitter i molta gent va oferir les seves cases per allotjar als que eren al poliesportiu, però van decidir quedar-se allà. Molts d’ells tenien amics a la ciutat, però estant junt tenien més possibilitats de fer coses per sortir.

També es van intentar posar en contacte amb el consolat espanyol però “el telèfon comunicava tota l’estona, només una persona va poder contactar un cop pel matí, suposem que estarien col·lapsats”, diu la Pilar. Moments de solidaritat en els que la gent ho compartia tot “fins i tot els fumadors que havien comprat cartrons a l’aeroport  van donar els paquets de franc”. I uns pensaments profunds pels refugiats siris, que fugen de la guerra “i no poden gaudir de les atencions que vàrem tenir nosaltres, tot i que la ciutadania està disposada a oferir-les. Llàstima que les actuals polítiques europees siguin tan inhumanes”.

Al final un autocar els va recollir a les 9 del matí de l’endemà per tornar fins a Barcelona. De fet, la Pilar ens explica tot això a mitja tarda del 23 de març, quan encara no ha arribat a Lió.