Comencem pel final. Guanyarà el ‘No’ el referèndum britànic? Doncs, no. I això no és un desig, és una predicció feta des de la situació privilegiada de qui viu al Regne Unit des de fa uns anys.
Tothom s
ap què està en joc i què representa la victòria d’una banda o de l’altra. Però, per sort, les forces no estan tan equilibrades com sembla. D’una banda, la majoria del govern, l’aparell financer i empresarial, l’anomenat ‘establishnment’ (o aparell de poder), la major part del Partit Laborista, els nacionalistes escocesos i gal·lesos i partits menors com els Verds i els Liberal Democràtics. D’altra banda, uns quants polítics (que cal no menysprear), alguna premsa sensacionalista (‘Daily Mail’, ‘Daily Express’) i, també és cert, una part molt important de l’opinió pública. Qui són els caps visibles del ‘No’? En Nigel Farage (populista de llibre i guanyador de les darreres eleccions europees), en Boris Johnson (populista també i popular alcalde conservador de Londres) i alguns ministres que s’han passat de bàndol per a l’ocasió. Ara bé, alguns que s’havien mostrat partidaris de sortir de l’Unió ara s’han quedat al costat de’n Cameron. Per què? Doncs, perquè veuen més possibilitats de victòria.
Comparem l’actual situació amb el referèndum escocès del 2014. Les enquestes pronosticaven un resultat molt ajustat. Davant la possibilitat d’una derrota, la maquinària es va posar en marxa a tota pressió. Des d’una posició suposadament neutral, la BBC va entrevistar a qualsevol empresari, famós o ciutadà que pogués demostrar que Escòcia estaria molt pitjor com a país independent (puja de preus, fora d’Europa, …) que dins de la Unió (Britànica). Els grans empresaris van parlar del desastre financer que s’apropava. La banca va afirmar que les condicions de crèdit no serien les mateixes. I així fins a l’infinit. A la fi, molts van decidir votar amb el cor i molt altres amb la butxaca. I sembla que la segona és més gran.
En l’actual referèndum, la campanya ja s’ha iniciat des del sector empresarial i, evidentment, des de la City, qu sembla dictar les necessitats del país més que la política. Malgrat la popularitat de Farage i Johnson, la seva idea de copiar el model de Noruega i Suïssa no sembla massa convincent. Tot va començar amb l’emigració europea i ara sembla que tots els problemes del país són creats per Brussel·les i els seus buròcrates que ningú ha votat (i qui va votar a la reina?). L’oposició està dividida entre els que volen tallar
en sec el nombre d’immigrants de la UE i els que volen que el Regne Unit decideixi i no es vegi obligada a seguir el dictat europeu. Però, a l’hora de la veritat, la pregunta serà: estarem millor dins o fora? I demostrar que s’estaria millor fora és molt més difícil que el contrari. Si a més, les forces vives del país no volen ni sentir a parlar de perdre els priviliegis de ser a Europa, deixaran que la gent voti amb el cor? Evidentment, no. Per tant, viurem quatre mesos de debats i arguments que ens mantindran entretinguts, però no cal esperar moltes sorpreses. Tot està ja dit.
I per acabar, una pregunta: hi ha una postura d’esquerres sobre la qüestió? I la resposta no és tan breu, però ha de ser no. Molta gent voldria reformes profundes a la Unió Europea però, en aquest moment, això representa nedar molt més contra corrent del que l’esquerra ha hagut de fer en temps recents. Perquè, evidentment, els laboristes ja no poden ser considerats d’esquerres quan una part molt important del seus parlamentaris vota els retalls d’en Cameron o bombardejar Síria amb satisfacció.
Joan Anton Carbonell
Manager European and Study Abroad Office’ a Kingston University London.
ja.carbonell@kingston.ac.uk